LA BLANCANEUS: En un país molt llunyà hi vivia una bonica princesa anomenada Blancaneu, que tenia una madrastra, la Reina, molt vanitosa.
La madrastra preguntava al seu mirall màgic- Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
I el mirall contestava :
- Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.
I varen anar passant els anys. Un dia la Reina preguntà, com sempre, al seu mirall màgic:
- Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
Però aquesta vegada el mirall va contestar:
- La més bella és Blancaneu.
Llavors la Reina, plena d'ira i d'enveja, va buscar un caçador i li ordenà:
- Emporta't Blancaneu al bosc, mata-la i com a prova d'haver realitzat el meu encàrrec, porta'm en aquest cofre el seu cor.
Però quan van arribar al bosc, el caçador sentí llàstima de la innocent jove i la va deixar fugir, substituint el seu cor pel d'un senglar.
Blancaneu, en veure's sola, va sentir por i plorà. Plorant i caminant passà la nit, fins que, a trenc d'alba, va arribar a una clar en el bosc i descobrí allà una casa preciosa.
Va entrar sense dubtar-ho. Els mobles eren petitíssims i, sobre la taula, hi havia set platets i set coberts diminuts. Va pujar a una habitació, que estava ocupada per set llitets. La pobre Blancaneu, esgotada desprès de caminar tota la nit pel bosc, va ajuntar tots els llitets i al moment es va quedar adormida.
Per la tarda van arribar els propietaris de la casa, set nans que treballaven en unes mines i que s'admiraren en descobrir a Blancaneu.
Llavors ella els explicà la seva trista història. Els nans suplicaren a la nena que es quedés amb ells i Blancaneu acceptà, es va quedar a viure amb ells i tots eren feliços.
Mentrestant, a palau, la Reina va tornar a preguntar al mirall:
- Mirallet, mirallet, qui és ara la més bella?
- Segueix sent-ho Blancaneu, que ara viu en el bosc a casa dels nans.
Furiosa i venjativa com era, la cruel madrastra es va disfressar d'innocent velleta i es dirigí cap a la caseta del bosc.
Blancaneu estava sola, perquè els nans estaven treballant a la mina. La malvada Reina va oferir a la nena una poma emmetzinada i quan Blancaneu li donà la primera mossegada, va caure desmaiada.
En tornar, ja de nit, els nans a casa seva, trobaren a Blancaneu estirada a terra, pàl·lida i quieta, cregueren que havia mort i li construïren una urna de cristall perquè tots els animals del bosc se'n poguessin acomiadar.
En aquell moment va aparèixer un príncep muntat sobre un majestuós cavall i només contemplar a Blancaneu va quedar enamorat d'ella. Va voler acomiadar-se'n besant-la i de sobte, Blancaneu va tornar a la vida, perquè el petó d'amor que li havia fet el príncep va trencar l'encanteri de la malvada Reina.
Blancaneu es casà amb el príncep i varen expulsar a la cruel Reina. I des d'aleshores tots visqueren feliços.
RÍNXOLS D'OR:
Una tarda Rínxols d'or va anar al bosc i va començar a recollir flors. A prop d'allà hi havia una cabana molt bonica, i com que Rínxols d'or era una nena molt curiosa, s'hi va apropar poc a poc fins que va arribar a la porta de la casa. I va empènyer-la.
La porta era oberta. I hi va veure una taula.
Sobre la taula hi havia tres tasses de llet i mel. Una, gran; una altra, mitjana; i una altre, petitona. Rínxols d'or estava afamada i va tastar la llet de la tassa més gran. Uf! Era molt calenta!
Després va provar la tassa mitjana. Uf! Aquesta també era molt calenta! Finalment va tastar la tassa petita i estava al punt. Tant li va agradar que se la va menjar tota.
Hi havia també a la casa tres cadires blaves: Una cadira era gran, una altra mitjana i una altra de ben petita. Rínxols d'or va anar a asseure's a la cadira gran, però era molt alta per a ella. Després se'n va anar a seure a la cadira mitjana, però era massa ample. Finalment es va asseure a la cadira petita, però es va asseure amb tant males maneres que es va trencar.
Mirant la casa va entrar a una habitació que tenia tres llits. Com tot el que havia vist de la casa, hi havia un llit que era ben gran, un altre mitjà i un de ben petit.
Rínxols d'or es va ajeure al llit més gran, però el va trobar massa dur. Després se'n va anar a dormir al llit mitjà, però també li va semblar que era massa dur. Finalment es va estirar al llit més petit, i el va trobar tant flonjo que es va quedar completament adormida.
Mentre dormia, van arribar els propietaris de la casa, que eren ni més ni menys que una família d'óssos, que venien de passejar tranquil·lament pel bosc mentre es refredava el menjar.
Un dels óssos era molt gran, feia servir barret, perquè era el pare, un altre era mitjà i feia servir cotilla, perquè era la mare. I l'altre era un osset petit petit que feia servir una gorreta: una gorreta ben petita. L'ós gran, només entrar, va cridar ben fort:
- Algú ha tastat la meva llet!
L'ós mitjà va grunyir una mica menys fort:
- Algú també ha tastat la meva llet!
I finalment l'osset petita va dir plorant amb un fil de veu:
- Doncs algú s'ha acabat tota la meva llet!
Els tres óssos es varen mirar els uns als altres i no sabien que pensar. Però l'osset petit plorava tant que el seu pare va voler distreure'l. I per a aconseguir-ho el va anar a seure a la seva cadireta blava.
Es van aixecar de la taula i van anar a la sala on tenien les cadires.
I què va succeir aleshores?
L'ós gran va cridar enfurismat:
- Algú s'ha assegut a la meva cadira!
Al que va seguir l'ós mitjà, cridant una miqueta menys fort:
- Algú també s'ha assegut a la meva cadira!
I finalment l'osset més petit va tornar a dir, plorant desconsolat:
- Algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat!
Així preocupats van començar a mirar per tota la casa, fins que al final van entrar a l'habitació on dormien. L'ós més gran va dir:
- Algú s'ha ajagut al meu llit!
Al que l'ós mitjà va respondre:
- Algú també s'ha ajagut al meu llit!
I al mirar al llit més petit, van veure-hi a Rínxols d'or, i l'osset petit va cridar:
- Algú està dormint al meu llit!
I del crit Rínxols d'or es va despertar, i al veure els tres óssos ben enfadats, es va espantar tant que va saltar del llit corrents. Com que la finestra de l'habitació era oberta, va saltar-hi i va córrer sense parar per tot el bosc fins a trobar el camí a casa.
LA LLEBRE I LA TORTUGA:
Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.
La tortuga, rient-se'n, li va replicar
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que alló era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposès el camí i la meta.
A l'arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquila cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n'era d'enrere la tortuga, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar adormida.
Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va còrrer i còrrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.
